Com bé sabeu, el jove Joan Barceló i Aguiló, Enginyer Tècnic Aeronàutic, va fer una presentació de la taula rodona sobre aviació que va rebre molt bones crítiques per part de tothom, entesos i no. Per això hem pogut contactar amb ell i demanar-li permís per reproduir les seves paraules. Hem d'agrair la seva amabilitat i bona disposició, perquè ràpidament ens ha permès que pengem en aquesta mateixa pàgina el text íntegre de la seva intervenció. Aquí el teniu!
"Sr.
President de l’Associació Cultural S’Agrícola;
comandant Tomeu Salvà, pilots d’aviació convidats, senyores i
senyors.
Permeteu-me
unes breus paraules de presentació d’aquest acte divulgatiu que,
amb molt bon criteri, ha organitzat l’associació cultural
S’Agrícola. Tendrem el privilegi de poder escoltar la veu de cinc
pilots d’aviació comercial, tots ells manacorins d’origen o
d’adopció, que fan possible l’etern somni que és volar.
Des de
sempre, la humanitat ha tengut ganes de
volar, i ha estat molt llarg el camí que, durant segles, s’ha
hagut de recórrer fins a assolir el domini necessari de les
matemàtiques i de la ciència per poder desenvolupar la tecnologia
aeronàutica.
Les
primeres proeses en l’aviació, amb
vehicles més pesants que l’aire, autopropulsats i controlables,
daten dels principis del passat segle XX (els vols dels germans
Wright i de l’enginyer brasiler Alberto Santos Dumont). I a partir
d’aquí, ha existit només la tendència cap a la
millora de la tècnica i de l’engiyeria aeronàutica i la
consegüent consecució de fites: el primer vol intercontinental
(John Alcock i Arthur Brown en el 1919), el primer vol sobre els
pols (Richard Byrd i Floyd Bennett en el 1926), el primer vol amb
motors a reacció (Erich Warsitz, pilotant el model Heinkel 178, en
el 1939),el primer vol supersònic (Chuck Yeager, en el 1947) , el
primer vol orbital (Yuri Gagarin, en el 1961), i finalment el vol més
espectacular, l’arribada de l’home a la lluna en el 1969. En poc
més de seixanta anys, la civilització humana va passar de no saber
volar en absolut a caminar damunt la lluna!
Ja des
dels orígens, els exèrcits de les
potències bel·ligerants de la Gran Guerra o Primera
Guerra Mundial (fet històric del que enguany es commemora el
centenari) comprengueren aviat l’avantatge estratègica que
l’aviació suposa, i aquesta circumstància propicià
la fabricació en massa d’una gran quantitat d’avions i aeroplans
per al seu ús militar. Però per sort arribaren temps de pau,
aquesta multitud d’avions construïts fou utilitzada per al
transport civil, i es produí així el naixement de l’aviació
comercial com a sector econòmic, un sector econòmic en constant
expansió fins avui.
Actualment,
segons estudi
estadístic de la Universitat de Zurich, en un període de 24 hores
es produeixen 93.000 vols comercials, entre aproximadament 9000
aeroports. La IATA (Associació Internacional del Transport Aeri) va
comptabilitzar, en l’any 2011 un nombre anual de passatgers de
2.800 milions. La possibilitat de viatjar a qualsevol part del món
en qüestió d’hores i a un preu assumible, ha suposat una absoluta
revolució en les relacions comercials sense la qual no s’entén el
món del segle XX i del segle XXI.
L’aviació
és un sistema molt eficient i molt fiable.
Diversos organismes internacionals d’aviació civil garanteixen
gairebé al 100 % la seguretat dels vols, amb una estricta regulació
i certificació de tots el components dels avions, de les condicions
d’operació, del plans de manteniment, inspeccions i reparacions, i
dels requeriments de totes les persones físiques i jurídiques
relacionades: fabricants, operadors, propietaris, pilots i
tripulants, personal de manteniment... A més a més, en l’enginyeria
existeix una filosofia de disseny coneguda com “tolerància al
dany” que preveu que les estructures i components poden tenir
danys, i encara que es produeixi el dany en un component, l’avió
ha de poder continuar funcionant amb normalitat i seguretat fins a
la pròxima revisió o activitat de manteniment.
.Malgrat
no ho sembli, el principi físic que permet volar als avions és molt
senzill: es necessita únicament una superfície que, quan es mou a
través de l’aire, generi una distribució desigual de velocitat i
pressió que proporcioni com a resultat una força de sustentació
superior al pes de l’avió. És tan senzill que en aquest planeta
existeixen, des de fa milions d’anys, animals que volen, és a dir,
que saben perfectament com utilitzar el principi físic La gran
complexitat de l’enginyeria i de l’aviació resideix en adaptar
aquest principi físic senzill als ordres de magnitud requerits pels
humans: viatjar a distàncies enormes, en poc temps, sense perdre’s
i sense xocar (amb sistemes de navegació i de telecomunicacions),
amb una estructura que aguanti totes les forces, i càrregues de les
maniobres i acceleracions durant totes les fases del vol, amb un
suport vital (és a dir, una atmosfera respirable dins la cabina), i
tot això de forma eficient (amb un cost raonable de combustible, de
recursos i de diners).
S’ha
arribat a un gran perfeccionament de l’aviació, i no
és previsible, un canvi de concepció radical en el disseny i
l’enginyeria dels avions. Difícilment els avions comercials
volaran més ràpid: la velocitat de vol en l’aviació comercial
està limitada pels fenòmens transsònics, que suposen un gran
increment del consum; les velocitats supersòniques (com per exemple
la del Concorde anglo-francès), de moment no són rendibles
econòmicament. Tanmateix, segur que es realitzaran notables millores
amb nous materials més lleugers, motors més eficients que
possibilitin una reducció del consum, del renou i de la
contaminació, i nous sistemes de navegació i seguretat encara
millors...
Arribats
a aquest punt, anem a escoltar les experiències dels pilots, perquè
més enllà de tota la bellesa de la teoria i de l’enginyeria, són
ells els que tenen tant la responsabilitat de fer arribar els
passatgers a destí, com la fortuna de que la seva feina consisteixi
en volar.
Té
la paraula el comandant Tomeu Salvà!
Moltes
gràcies."
